ALLES IST NORMAL
Tot és normal. Si us plau, continuï.
DIE INSTANZ neix a Böblingen, Baden-Württemberg, el 1982, formada per STIMME, MASCHINE i SIGNAL. Els tres provenien d'entorns diferents, però compartien una fascinació per la nova música electrònica alemanya, els seqüenciadors, les caixes de ritmes i la possibilitat de construir música eliminant gairebé tot allò que consideraven superflu. Des del principi no volien fer música futurista: volien fer música funcional - ritme, repetició, veu i missatge.
DIE INSTANZ no parla d’una conspiració. Agafa mecanismes recognoscibles de la societat moderna - poder, diners, propaganda, tecnologia, por, guerra, consum, burocràcia i vigilància - i els porta fins a l’extrem. El resultat sembla exagerat fins que alguna cosa resulta familiar.
Neix DIE INSTANZ. Els primers concerts passen per petits clubs, espais industrials i sales alternatives d’Alemanya Occidental. Les lletres giren al voltant de l’autoritat, la disciplina, el treball, la propaganda, la por i l’obediència.
La caiguda del Mur de Berlín altera l’equilibri intern del grup. SIGNAL vol continuar, MASCHINE considera que han perdut l’adversari que havia alimentat part del seu llenguatge i STIMME pensa exactament el contrari: potser sempre havien buscat l’adversari al lloc equivocat.
Després d’unes sessions fallides, guarden les màquines. No anuncien oficialment la dissolució. Simplement deixen de tocar. Durant més de dues dècades segueixen camins separats, sense reunions ni nostàlgia.
Per circumstàncies personals, els tres acaben retirant-se a Mallorca i descobreixen que tornen a viure a pocs quilòmetres. Una trobada casual acaba en un sopar. Parlen d’Internet, vigilància, algoritmes, diners, guerres, propaganda, consum, tecnologia, por i conformitat.
Decideixen tornar a fer música amb una condició: no reconstruir el passat. A la taula hi ha un sol ordinador. MASCHINE programa. SIGNAL construeix, grava i destrueix el so. STIMME escriu i posa la veu.
L’autoritat ja no sempre dona ordres. La vigilància ja no necessita amagar-se. La propaganda no arriba només des de l’Estat. L’obediència pot presentar-se com una elecció. DIE INSTANZ torna no com un exercici de nostàlgia, sinó com una continuació.
STIMME escriu i parla. MASCHINE programa. SIGNAL captura i transforma. La identitat individual queda en segon pla; el missatge ocupa el centre.
Nascut a Böblingen el 1966, STIMME creix en un entorn marcat per la indústria de Baden-Württemberg. De jove s'interessa per la filosofia política, la propaganda, la ràdio de la Guerra Freda i la manera com el llenguatge institucional pot transformar la percepció de la realitat. No es considera un cantant convencional: per a ell, la veu és un instrument d'autoritat. És el principal responsable dels textos i del concepte de DIE INSTANZ.
«Una bona mentida no necessita ser creguda. Només necessita ser escoltada prou vegades.»
Nascut a Sindelfingen el 1964 i establert posteriorment a Böblingen, MASCHINE és el membre més tècnic del grup. La seva fascinació comença amb l'electrònica, l'automatització industrial i els ordinadors abans que amb la música. Modifica equips, construeix sistemes de seqüenciació i converteix el ritme mecànic en llenguatge musical.
«La màquina es repeteix. L’ésser humà en diu costum.»
Nascut a Stuttgart el 1968, SIGNAL és el membre més enigmàtic. Fascinat per la ràdio i les transmissions, grava emissions nocturnes, interferències, ona curta, noticiaris, discursos, alarmes i sorolls industrials. Molts sons no provenen de sintetitzadors, sinó de portes metàl·liques, motors, relés, impressores, fàbriques i cintes magnètiques.
«El senyal sempre hi és. Només has d’escoltar.»
ALLES IST NORMAL no és una narració lineal ni una col·lecció de cançons independents. Les 25 peces funcionen com vint-i-cinc finestres sobre un mateix sistema: guerra, diners, veritat, seguretat, algoritmes, consum, por, productivitat, fronteres, propietat, obediència i promeses apareixen com mecanismes connectats.
El punt de partida no és una conspiració ni un futur llunyà. El disc observa com el poder pot convertir-se en procediment, com les decisions es reparteixen entre institucions, mercats, pantalles i automatismes, i com allò extraordinari pot acabar integrat en la rutina. La frase Alles ist normal deixa de ser tranquil·litzadora i es converteix en una pregunta.
El llenguatge sonor manté l'arrel industrial i electrònica del projecte, però no intenta reconstruir 1982. Seqüències, ritmes mecànics, veu, soroll i repeticions formen una arquitectura deliberadament funcional: cada element insisteix fins que deixa de semblar excepcional i passa a formar part del paisatge.
Aquesta repetició és també part del missatge. Una ordre repetida es converteix en protocol; un protocol, en costum; i un costum pot acabar semblant neutral. Cada tema canvia el punt de vista, però el pols és el mateix: observar com la normalitat es fabrica, s'accepta i es defensa.
El recorregut no ofereix una resposta tancada. Posa l'oient davant d'una normalitat construïda a base d'acceptacions petites, ordres impersonals i decisions que sempre semblen venir d'un altre lloc. Al final queda la pregunta més simple i més incòmoda: què passa quan algú deixa de continuar i diu que no?
Cada targeta obre la pàgina individual del tema amb portada, concepte, reproductor i lletra.